Trucada mortal?

Els rajos de sol del mes d’agost queien amb força sobre el poblet que s’amagava del bullici de la ciutat de Girona. Un home de mitjana edat estava estirat a l'hamaca de la piscina, rodejat pels rosers i de les flors que havien crescut sense que ningú les esperés. Les vespes voleiaven al seu voltant, atrafegades recollint aigua de la piscina, fins que una d’elles es va equivocar i va clavar el seu agulló a la cama dreta de l’humà. Aquest es va aixecar d’un sol bot, matant l’insecte volador.

Un cop comès l’insecticidi l’home va seure en una de les cadires de plàstic que hi havia per allà. Va respirar profundament l’aire del camp, que venia amb una lleuger toc de fem, i es va quedar mirant la serralada de muntanyes que rodejaven aquella zona del país, semblava que l’estiguessin protegint d’algun perill. Aquest pressentiment el va fer pensar en la Clara. “Ja deu haver arribat de París, es va dir, la trucaré avia’m si ja és a casa”.

I, efectivament, quan va sentir que el telèfon començava a sonar la Clara acabava d’arribar al replà de l’apartament del carrer Balmes. Anava amb les mans ocupades de bosses y maletes. Va intentar combinar l’equilibrisme amb la rapidesa que es necessita per poder trobar les claus, obrir la porta i arribar a despenjar el telèfon a temps. Però l’equipatge va guanyar la batalla i la Clara va caure picant amb el cap contra la porta blindada del veí. Alguna de les bosses van caure escales avall, repartint tot el que hi duia entre el segon i el tercer pis. Roba interior, samarretes, sabates, papers, maquillatge, regals... tot va quedar repartit entre aquests dos pisos, i la Clara va veure l’escena des de l’alfombreta del “tot a cent” del veí mentre es palpava el bony que li creixia amb decisió al costat esquerra del seu cap. El telèfon havia deixat de sonar.

Un cop li va haver passat l'estaborniment, la Clara va obrir la porta de l’apartament amb calma i va baixar a recollir tot el que havia caigut un parell de pisos més avall. I mentre realitzava aquesta feina de recuperació de les seves pertinences va sentir que el telèfon tornava a sonar. Va pujar corrent per agafar l’auricular, però sense voler va trepitjar uns papers que s’havien escapat d’una de les carpetes d’una de les bosses que havien rodolat escales avall. Va relliscar, i aquesta vegada el cop va ser a la cama. El dolor va fer que les llàgrimes saltessin dels seus ulls sense control. Agafant-se la cama amb les dues mans i intentant controlar aquell dolor tant intens, va sentir com el telèfon deixava de sonar.

Quan va ser capaç de posar-se dreta va pujar amb molta cautela fins el seu apartament, va anar directa cap el telèfon i va despenjar l’auricular.