Paraules. Paraules juntes, una al costat de l'altra, construint una història, un pensament, un sentiment... Paraules juntes una al costat de l'altra no només per construir, sino també per destruir o intentar desxifrar alguna realitat tant enrebassada o amb tanta força que la persona que les escriu les necessita vomitar, plasmar-les per a que cobrin algún sentit o alguna importància... si és que realment la té.
I què passa un cop es tenen totes les paraules juntes? Sempre n'hi ha suficients? Quan en sobren? En la majoria de vegades això es veu quan s'han ajuntat totes les paraules, quan s'han construit totes les frases que es creien necessàries per exterioritzar el dolor, l'alegria, l'angoixa, la felicitat... Aleshores és quan s'agafa distància amb el que es volia transmetre, quan un es situa en una posició relativament objectiva per atrevir-se a ser sincer amb un mateix.
Suposo que per això de tant en tant ajunto paraules. Paraules juntes, una al costat de l'altra i que, la majoria de vegades, no sóc capaç de rellegir. I al no ser capaç de fer-ho les guardo en un calaix amb l'esperança de distanciar-me encara més de mi mateixa i de la meva realitat en aquell moment. Però no acostuma a tenir cap efecte, poques vegades el que llegeixo m'agrada, però en les poques ocasions en que trobo que les meves paraules cobren un valor real, en aquell moment em pregunto si he sigut jo realment qui les ha reunit. He sigut jo o ho he copiat d'alguna banda? Jo, que la majoria de vegades no sóc capaç de reunir les paraules adeqüades, com pot ser que de tant en tant trobi alguna combinació que sembla ser correcta?
