¡Bravo! Sempre hi ha algú que crida aquesta paraula després d'un concert d'aquells en el que, mentre els músics toquen, el públic està callat i intenta fer el mínim soroll possible. Sempre hi ha algú preparat per cridar aquesta paraula mil·lèsimes de segons abans que comencin els aplaudiments i els seus crits quedin ofegats en la multitud del soroll de les mans que piquen...
Jo sempre m'imagino aquesta persona mentalitzant-se abans d'entrar a la sala i esperar, expectant, a que arribi la última nota. El seu delit deu créixer a mesura que el final arriba, es deu remoure com un boig en el seu seient fins a arribar a la recta final. És aleshores quan el visualitzo quiet, molt quiet, atent a la música, fent el compte enrere mentre el seu cos avança i les seves mans intenten retenir-lo als reposabraços del seu seient. Fins que arriba el seu mig segon de glòria en el que la resta d'oients el sent crida ¡BRAVO! Un bravo que sent la resta de la sala i que segueixen uns quants, perquè, evidentment, l'eco del bravo comença a sonar. És la segona part del concert, la que sempre s'improvitza i que sempre comença de la mateixa manera (si ha agradat, és clar): se sent el tret de sortida i la gent s'aixeca del seu seient, picant de mans amb entusiasme i cridant ¡BRAVO!
I aleshores jo em pregunto, aquest primer home que crida, sempre és el mateix? Sempre que ho he sentit era la veu d'un home -mai no he sentit cap dòna- i sempre sembla ser la mateixa, amb la mateixa tonalitat, vigor i entusiasme. Resumint, existeix la figura de l'"Home ¡Bravo!"? Hi ha algú que corre de concert en concert cridant per motivar a la resta de públic?
