Somio. Tinc 12 anys.
Estic en un bosc, sola. Es fa de nit ràpidament.
La neu m’envolta i s’acumula a mesura que cau del cel. Haig de sortir d’aquí! Haig de trobar un refugi, però no sé on anar, no conec aquest lloc. Camino i camino mentre la nit es va fent més i més fosca. Cada vegada hi ha més i més neu al meu voltant... quasi no puc caminar.
De sobte s’acaben els arbres i veig un fanal. Llum! Al costat una casa. Tancada... Només penso en arribar sota la llum, però la neu no m’ajuda i m’enfonso una vegada rere l’altra. A cada passa el fred es fa més intens, però ja queda poc, unes passes més... arribo. I ara què? Miro al meu voltant. Obscuritat total. Quan em començo a desesperar apareix un home. Porta un abric negre i un barret de copa. Se m'acosta i somriu. A ell la neu no l'afecta.
Somriu i m'agafa en els seus braços. Ja no tinc fred. Somriu i em fa un petó mentre ens elevem cap el cel. Ja no sento res més, només el contacte dels nostres llavis.
No entenc què passa. Qui és aquest desconegut que m'ha vingut a salvar? Em separo uns centímetres i el miro als ulls. El miro als ulls i el descobreixo. Uns ulls verds em miren, brillen, il·luminen de tal manera que tot el que ens envolta es torna llum. No ens havíem vist mai, però jo sé qui és, ell sap qui sóc. Som els desconeguts que es retroben...
Ens mirem als ulls mentre tornem a la realitat, mentre tornem a tocar de peus a terra. Miro al meu voltant i tot ha canviat. Ja no estem sota la neu, estem dins la casa que hi havia al costat de la farola. Una llar de foc escalfa i il·lumina l’estança. La foscor no existeix.
L'home dels ulls verds em deixa a terra. Miro cap a l'esquerra, el foc crema. Torno a girar el cap però Ell ha desaparegut, ja no hi és. El foc s'apaga i torna la foscor... al menys aquesta vegada els rajos de lluna plena entren per la finestra. A fora tot segueix nevat.
Torna l'angoixa. Perquè m'abandona? El busco per tots els racons. No el trobo. M'assec al peu d'una escala. Comencen a aparèixer les primeres llàgrimes. Perquè m'abandona? De sobte Ell apareix per una de les portes. Torna la llum. Torna l'alegria. Ara les llàgrimes són de felicitat. Corro cap a ell, salto als seus braços. Torno a mirar els seus ulls verds. El miro i ens tornem a elevar cap el cel. Ara sóc jo qui li fa un petó. Mala idea. La màgia es trenca. Caïc. Jo estic fora, ell a dins i la porta està tancada amb clau...
Reclamo entrar, demano a crits poder entrar una altra vegada. Sé que ell m'escolta, sé que està de l'altra banda de la porta, però no pot fer-hi res... una llàgrima regalima per la seva galta. Però jo segueixo insistint. Dono cops de peu, de puny, crido amb totes les meves forces... "No pot ser" em diu, "no pot ser". No deixa de repetir que no pot ser...
Què puc fer...? Què haig de fer...? Miro al meu darrere. Un camí s'eleva per un turonet, de l'altra banda hi ha llum, molta llum.
M'allunyo de la casa. Aquest és el meu camí? No pot ser! Jo em vull quedar amb Ell! Torno cap a la casa. Torno a cridar. Cops de peu, de puny, torno a plorar, torno a cridar... fins que em calmo i entenc que no hi ha res a fer. M'assec a les escales del porxo. Sento veus. Són les veus dels esperits. "No et passarà res" em diuen mentre volen per sobre del meu cap, "tot anirà bé".
M'aixeco, miro la casa i reclamo poder entrar per última vegada. La mateixa resposta, "no pot ser...". Aquestes paraules ressonen dins el meu cap i es barregen amb les dels esperits. Aleshores faig mitja volta. Començo a recórrer el meu camí mentre maleeixo a l'home dels ulls verds. M'apropo a la llum mentre els esperits volen al meu voltant. I com més m'apropo més sento la seva presència, és Ell! Està de l'altra banda! Camino el més ràpid que puc, i quan estic a punt d'arribar al cim...
Em desperto. Tinc 12 anys.
