Remolins de realitat inventada

De vegades et sembla que massa coses volen al teu voltant, massa coses giren sense parar, coses que tenen vida pròpia i que sembla que mai moriran. I un bon dia et despertes i somrius, somrius perquè veus que res de tot això era real, que tot havia estat un malson i que pots continuar el teu camí sense haver d’esquivar fantasmes imaginaris que només existeixen dins el teu cap. És aleshores -quan entens que el problema eres tu, només tu, i no el que girava sense parar al teu voltant- que comences a entendre una petita part de la teva realitat. Una realitat que sempre se t’escaparà encara que sigui la teva pròpia existència, una realitat que sempre anirà davant de les teves pròpies passes i que, de tant en tant, t’enviarà uns quants fantasmes que giraran al teu voltant sense parar i que hauràs d’aprendre a esquivar perquè, en realitat, només són fruit de la teva pròpia imaginació desenfrenada.

La primavera

Perquè la gent es planteja iniciar els seus bons propòsits el dia d’any nou? Que comenci un nou any no vol dir que sigui el moment ideal, al menys per a mi, per començar a fer coses que portem pensant durant setmanes i que sempre hem posposat per una raó o una altra. Deixar de fumar, anar al gimnàs i fer més exercici... en fi, canviar tot allò que trobem de negatiu en la nostra vida.

Per a mi aquest canvi comença ara, a la primavera, quan els arbres surten de la seva llarga hibernació i les flors comencen a treure el cap. Però no només són els arbres els que es desperten, les persones també ho fan. Després de llargs mesos de fred, vent i pluja comença el bon temps i la nostra actitud cap a la vida canvia. La majoria de persones troba l’alegria que havia perdut en algun dia gris del mes de desembre i comencen a somriure, a enamorar-se, a gaudir del plaer de viure pel simple fet d’estar aquí i poder respirar sota aquest sol que ha fet que ens puguem despertar. Si encara no ho heu notat no passa res, pareu un moment i observeu al vostre voltant, segur que després d’una estona ho veieu, i si seguiu sense veure-ho tampoc no passa res, és qüestió d’insistir!

És per això que avui comencen els meus bons propòsits, si senyor! Però m’agradaria ser realista i em limitaré només a un: deixar de fumar... Així que ara mateix llençaré els paquets de tabac, els encenedors i els cendrers i només guardaré un paquet de tabac per tenir-lo ben a la vista, per tenir present que vull deixar de fumar perquè és dolent i no perquè no tinc què fumar.

D’aquesta manera comença el dia 1!!!

Capítulo 1: El senyor Miguel

A sus 45 años su rostro ya había sido invadido por las arrugas. Las había de todas clases. En la frente y entre las cejas se podía observar a unas cuantas de ellas muy profundas y paralelas, alrededor de sus ojos negros y de sus labios las marcas del envejecimiento del cutis eran pequeñas y poco marcadas, aunque no pasaban desapercibidas, e iban en la dirección en la que su manera de sonreír había determinado. Para poder observar más minuciosamente el paso del tiempo en su rostro había que acercarse demasiado, por lo que su esposa, la señora Clara, era la única que podía saber con precisión los cambios que, uno tras otro, se iban produciendo.

A sus 55 años su piel ya había empezado a perder la elasticidad. El primer signo incuestionable de que esto estaba sucediendo se dio entre la barbilla y el cuello, lugar en el que la piel cedió a la gravedad terrestre. Pero la falta de amoldamiento de su corteza humana no se limitó solo a ésta zona de su cuerpo. Sus brazos parecían estar consumiéndose desde dentro, igual que sus piernas, haciendo que el traje natural del señor Miguel fuera demasiado grande para su cuerpo interior, como si el adhesivo natural que une la piel al músculo se debilitara, como si la atracción molecular entre los distintos elementos desapareciera de un modo casi imperceptible pero evidente. Aparte de la falta de elasticidad su pellejo se fue suavizando, como las mejillas de un recién nacido, haciéndose cada vez más fino y emblanquecido año tras año.

A sus 60 años su cabello ya era de un blanco intenso. Hacía tiempo que éste había perdido su color natural, y aunque tampoco ocurrió de un día para otro, el proceso fue rápido, como si hubiera envejecido de golpe. En cuestión de meses ese negro azabache que siempre lo había caracterizado empezó a volverse gris, comenzando por la nuca y avanzando, poco a poco y día tras día, hasta llegar a las cejas. Éste fue el primer síntoma evidente, para él y para todos aquellos que lo rodeaban, de que ya se estaba haciendo mayor, hasta que llegó el segundo síntoma manifiesto y que acabó de identificar al señor Miguel como una persona de la tercera edad.

A sus 70 años sus huesos y sus músculos habían empezado a debilitarse notablemente. El señor Miguel ya no podía salir a pasear durante horas por el pueblo o por el bosque sin la ayuda de su bastón. Sus piernas ya no aguantaban su peso durante mucho rato, se cansaba y hasta le faltaba el aliento, su respiración era ronca y a veces necesitaba oxígeno embotellado, y si esto le hubiera ocurrido en mitad de uno de sus paseos no habría habido nadie para socorrerle. Así que tuvo que acortar de manera considerable sus caminatas y también tuvo que evitar quedarse solo, ya fuera por el bosque, por el pueblo e incluso por su casa. Los músculos del señor Miguel se debilitaban día tras día, semana tras semana, mes tras mes. Llegó un momento en el que hasta se cansaba al hablar, al respirar, al tragar, al pestañear…

A sus 80 años sus ojos y sus oídos dejaron de cumplir con su función. Su mujer, aunque fuera diez años más joven que él, no podía ayudarle, sus huesos y sus músculos habían empezado a debilitarse considerablemente, y su marido necesitaba a una persona joven y fuerte las veinticuatro horas del día para comer, asearse, hacer un poco de ejercicio, etc.

El señor Miguel, aunque era el testigo más directo de esta transformación, no quiso aceptarla. No soportaba la idea de que su vida ya llegaba a su fin, que ya estaba en la recta final y que cada día que pasaba era un día regalado, un día de propina en su vida. Esto le agrió el carácter, ya no sonreía, hacía mucho tiempo que lo único que hacía era gruñir a quien se le acercara, hasta el día en que conoció a Estrella. Aquella tarde de verano algo dentro del señor Miguel empezó a cambiar para siempre.

Trucada mortal?

Els rajos de sol del mes d’agost queien amb força sobre el poblet que s’amagava del bullici de la ciutat de Girona. Un home de mitjana edat estava estirat a l'hamaca de la piscina, rodejat pels rosers i de les flors que havien crescut sense que ningú les esperés. Les vespes voleiaven al seu voltant, atrafegades recollint aigua de la piscina, fins que una d’elles es va equivocar i va clavar el seu agulló a la cama dreta de l’humà. Aquest es va aixecar d’un sol bot, matant l’insecte volador.

Un cop comès l’insecticidi l’home va seure en una de les cadires de plàstic que hi havia per allà. Va respirar profundament l’aire del camp, que venia amb una lleuger toc de fem, i es va quedar mirant la serralada de muntanyes que rodejaven aquella zona del país, semblava que l’estiguessin protegint d’algun perill. Aquest pressentiment el va fer pensar en la Clara. “Ja deu haver arribat de París, es va dir, la trucaré avia’m si ja és a casa”.

I, efectivament, quan va sentir que el telèfon començava a sonar la Clara acabava d’arribar al replà de l’apartament del carrer Balmes. Anava amb les mans ocupades de bosses y maletes. Va intentar combinar l’equilibrisme amb la rapidesa que es necessita per poder trobar les claus, obrir la porta i arribar a despenjar el telèfon a temps. Però l’equipatge va guanyar la batalla i la Clara va caure picant amb el cap contra la porta blindada del veí. Alguna de les bosses van caure escales avall, repartint tot el que hi duia entre el segon i el tercer pis. Roba interior, samarretes, sabates, papers, maquillatge, regals... tot va quedar repartit entre aquests dos pisos, i la Clara va veure l’escena des de l’alfombreta del “tot a cent” del veí mentre es palpava el bony que li creixia amb decisió al costat esquerra del seu cap. El telèfon havia deixat de sonar.

Un cop li va haver passat l'estaborniment, la Clara va obrir la porta de l’apartament amb calma i va baixar a recollir tot el que havia caigut un parell de pisos més avall. I mentre realitzava aquesta feina de recuperació de les seves pertinences va sentir que el telèfon tornava a sonar. Va pujar corrent per agafar l’auricular, però sense voler va trepitjar uns papers que s’havien escapat d’una de les carpetes d’una de les bosses que havien rodolat escales avall. Va relliscar, i aquesta vegada el cop va ser a la cama. El dolor va fer que les llàgrimes saltessin dels seus ulls sense control. Agafant-se la cama amb les dues mans i intentant controlar aquell dolor tant intens, va sentir com el telèfon deixava de sonar.

Quan va ser capaç de posar-se dreta va pujar amb molta cautela fins el seu apartament, va anar directa cap el telèfon i va despenjar l’auricular.

Un somni inoblidable

Somio. Tinc 12 anys.

Estic en un bosc, sola. Es fa de nit ràpidament.

La neu m’envolta i s’acumula a mesura que cau del cel. Haig de sortir d’aquí! Haig de trobar un refugi, però no sé on anar, no conec aquest lloc. Camino i camino mentre la nit es va fent més i més fosca. Cada vegada hi ha més i més neu al meu voltant... quasi no puc caminar.

De sobte s’acaben els arbres i veig un fanal. Llum! Al costat una casa. Tancada... Només penso en arribar sota la llum, però la neu no m’ajuda i m’enfonso una vegada rere l’altra. A cada passa el fred es fa més intens, però ja queda poc, unes passes més... arribo. I ara què? Miro al meu voltant. Obscuritat total. Quan em començo a desesperar apareix un home. Porta un abric negre i un barret de copa. Se m'acosta i somriu. A ell la neu no l'afecta.

Somriu i m'agafa en els seus braços. Ja no tinc fred. Somriu i em fa un petó mentre ens elevem cap el cel. Ja no sento res més, només el contacte dels nostres llavis.

No entenc què passa. Qui és aquest desconegut que m'ha vingut a salvar? Em separo uns centímetres i el miro als ulls. El miro als ulls i el descobreixo. Uns ulls verds em miren, brillen, il·luminen de tal manera que tot el que ens envolta es torna llum. No ens havíem vist mai, però jo sé qui és, ell sap qui sóc. Som els desconeguts que es retroben...

Ens mirem als ulls mentre tornem a la realitat, mentre tornem a tocar de peus a terra. Miro al meu voltant i tot ha canviat. Ja no estem sota la neu, estem dins la casa que hi havia al costat de la farola. Una llar de foc escalfa i il·lumina l’estança. La foscor no existeix.

L'home dels ulls verds em deixa a terra. Miro cap a l'esquerra, el foc crema. Torno a girar el cap però Ell ha desaparegut, ja no hi és. El foc s'apaga i torna la foscor... al menys aquesta vegada els rajos de lluna plena entren per la finestra. A fora tot segueix nevat.

Torna l'angoixa. Perquè m'abandona? El busco per tots els racons. No el trobo. M'assec al peu d'una escala. Comencen a aparèixer les primeres llàgrimes. Perquè m'abandona? De sobte Ell apareix per una de les portes. Torna la llum. Torna l'alegria. Ara les llàgrimes són de felicitat. Corro cap a ell, salto als seus braços. Torno a mirar els seus ulls verds. El miro i ens tornem a elevar cap el cel. Ara sóc jo qui li fa un petó. Mala idea. La màgia es trenca. Caïc. Jo estic fora, ell a dins i la porta està tancada amb clau...

Reclamo entrar, demano a crits poder entrar una altra vegada. Sé que ell m'escolta, sé que està de l'altra banda de la porta, però no pot fer-hi res... una llàgrima regalima per la seva galta. Però jo segueixo insistint. Dono cops de peu, de puny, crido amb totes les meves forces... "No pot ser" em diu, "no pot ser". No deixa de repetir que no pot ser...

Què puc fer...? Què haig de fer...? Miro al meu darrere. Un camí s'eleva per un turonet, de l'altra banda hi ha llum, molta llum.

M'allunyo de la casa. Aquest és el meu camí? No pot ser! Jo em vull quedar amb Ell! Torno cap a la casa. Torno a cridar. Cops de peu, de puny, torno a plorar, torno a cridar... fins que em calmo i entenc que no hi ha res a fer. M'assec a les escales del porxo. Sento veus. Són les veus dels esperits. "No et passarà res" em diuen mentre volen per sobre del meu cap, "tot anirà bé".

M'aixeco, miro la casa i reclamo poder entrar per última vegada. La mateixa resposta, "no pot ser...". Aquestes paraules ressonen dins el meu cap i es barregen amb les dels esperits. Aleshores faig mitja volta. Començo a recórrer el meu camí mentre maleeixo a l'home dels ulls verds. M'apropo a la llum mentre els esperits volen al meu voltant. I com més m'apropo més sento la seva presència, és Ell! Està de l'altra banda! Camino el més ràpid que puc, i quan estic a punt d'arribar al cim...

Em desperto. Tinc 12 anys.